Pau Alabajos

Deu anys amb la guitarra al muscle; deu anys d’autopistes, peatges i estacions de servei; deu anys damunt dels escenaris i esperant els quinze minuts de cortesia; deu anys amb la gola plena de lluites i el pit bategant notes i acords; deu anys cercant al GPS teatres, ateneus i cases de cultura; deu anys compartint cartells i estovalles amb gent preciosa; deu anys sentint l’escalfor del pati de butaques; deu anys d’aplaudiments reconfortants i somriures terapèutics; deu anys contemplant el país i el paisatge a través de les finestres de l’euromed; deu anys afinats a 442; deu anys hibernant en bucs d’assaig i estudis de gravació; deu anys dormint en sofàs aliens i habitacions d’hotel; deu anys comprimits en una maleta de 55 x 40 x 20 centímetres; deu anys amb les tornades en la punta de la llengua; deu anys assaltant les màquines de vènding a hores intempestives; deu anys de jet lags, cancel•lacions, retards i overbookings; deu anys arreplegant els virus de milers de micròfons; deu anys passejant ciutats i pobles insòlits; deu anys amb la bústia congestionada de correus electrònics; deu anys usurpant rentadores i desdejunant en ruta; deu anys engendrant versos i parint melodies; deu anys en mp3 i en streaming, deu anys trencant cordes i extraviant pues; deu anys vibrant amb vosaltres, cantant per a tu, per a tu que fas que la nostra feina no deixe de tindre sentit. Moltes, moltíssimes gràcies.

El dia 29 de setembre de 2012 el cantautor Pau Alabajos va celebrar els seus deu anys de carrera musical amb un concert simfònic en el Palau de la Música de València, acompanyat per seixanta músics damunt de l’escenari i amb la col•laboració de grans amics i companys de batalla (Cesk Freixas, Amàlia Garrigós, Vicent Partal, Núria Cadenes, Feliu Ventura, Rodonors Invictes i Miquel Gil) que llegiren els versos més lluminosos del poeta Vicent Andrés Estellés. Amb el pati de butaques de gom a gom i el cartell “sold out” penjat a la porta, l’espectacle #paualpalau va rubricar un capítol importantíssim en la història de la música valenciana, trencant les barreres de molts anys de silencis mediàtics i omissions institucionals. El disc conté una dècada de cançons, i el reportatge fotogràfic que Xepo WS va realitzar durant aquella nit inoblidable.

No hem aconseguit esbrinar en quina data exacta se celebrà l’últim concert de Raimon en el Palau de la Música de València (calculem que entre 1987 i 1989, per això diguem que fa uns 25 anys que ningú no cantava en valencià en el Palau de la Música de València) perquè coincideix amb l’última etapa de Ricard Pérez Casado com a alcalde de València. Després d’ell hi ha una breu etapa amb la socialista Clementina Ródenas, però el 1991 entra Rita Barberà i cedeix la gestió del Palau a Mayren Beneyto, una de les líders del blaverisme i la dreta ultra regionalista d’Unió Valenciana, com a conseqüència del “pacte del pollastre” PP-UV per a fer-se amb el poder. I no ha canviat ni una coma des d’aleshores: Mayrén Beneyto continua gestionant el Palau, tot i que UV pràcticament ha desaparegut i Rita és alcaldessa vitalícia de València des del pleistocè. Esperem jubilar-la anticipadament l’any que ve!

En 2005 els músics valencians ocuparem el Palau de la Música per a denunciar l’oblit institucional i mediàtic que patíem, va ser l’inici del Col•lectiu Ovidi Montllor (COM). Associació de Músics i Cantants del País Valencià, associació de la qual sóc secretari. Escollirem simbòlicament el Palau perquè és “la casa de tots els músics valencians” i se’ns va expulsar i bandejar institucionalment amb l’entrada del PP l’any 91. Van enviar la policia nacional vestida d’antiavalots: es pensaven que anàvem a cremar el Palau! El cas és que férem una actuació en acústic, sense endollar, en el hall de l’auditori. Es va fer la convocatòria per internet (diaris i ràdios digitals) i aleshores la gent que vingué a donar-nos suport pogué entrar al Palau amb nosaltres. Quan la notícia botà als mitjans de comunicació vingué s’hi sumà més gent, però els antiavalots havien barrat ja les portes. Va ser molt especial, cantar per a un xicotet grup de gent que estava allà per a donar-nos escalfor, però escoltar els càntics i els crits d’ànim de la gent que s’havia quedat fora i que esperaven a que isquérem. És per això que el Palau té un significat especial per als músics valencians. I per això també el vam omplir de gom a gom i vam penjar el cartell de sold out en les taquilles. La gent venia a veure’ns cantar i a celebrar els nostres deu anys de carrera musical, però també venien a ocupar el Palau, a recuperar un dels espais que la dreta espanyola ens havia furtat…

L’última cançó de l’espectacle és l’arranjament simfònic (composat per Laura Navarro, com la resta d’arranjaments) de La Muixeranga (himne oficiós, que no oficial, del País Valencià) amb les 1400 persones en peu. Amb l’última nota irromp un aplaudiment llarguíssim que posa els pèls de punta.